Servidor és i es declara eclèctic. Les lectures d’ahir van ser una bona prova. Primer vaig llegir un whatsapp que m’havia passat la meua amiga FCB  amb les prediccions dels rebrots de la covid-19 per a la tardor que havia fet l’Aramis Fuster en pla profeta Malaquies del burlesque amb silicona i botox. En acabar, vaig rellegir un article de Walter Benjamin , del llibre Il·luminacions,  sobre experiència, pobresa i Bertold Brecht. En aquest  text, publicat en 1933, Benjamin conta com durant la Primera Guerra Mundial les persones que tornaven del camp de batalla arribaven mudes. Estaven tan impactades que no podien contar res perquè, a més, ja no tenien les eines per a poder narrar. Havien perdut les referències vitals on agafar-se. La brutalitat d’aquell present era tan bèstia, l’avanç tecnològic aplicat a la guerra era tan destructiu, que no trobaven paraules per expresar-ho. De sobte, tot era nou sota el cel, a excepció dels núvols. De fet, els llibres que es publicaven sobre la guerra responien a qualsevol cosa menys a l’experiència real viscuda per la gent. Eren ficcions o, com a molt, una mena de palimpsest on hi havia poc escrit i molt esborrat. A França, per exemple, es va tardar molts anys en parlar de les geules cassées. No era cap oblit, era el silenci. Resultava increïble com una generació formada, que havia anat a l’escola en tramvia -una imatge de progrés que explicava moltes coses-, es trobava de sobte amb una cosa tan novíssima i inesperada -no la guerra, sinó la màquina de matar- fins el punt de paralitzar les persones  i fer-les emmudir.  A qui li podia interessar un proverbi basat en la experiència de la tradició si aquesta havia desaparegut, es preguntava Benjamin.

Actualment podem-nos fer la mateixa pregunta. S’heu adonat que no parlem del que passava només fa dos mesos? Ens hem cosit la boca i no podem fer ni sons onomatopeics. La mascareta esdevé d’un gran utilitat simbòlica. Els mitjans de comunicació continuen amb la informació oficial, amb menys presència, clar, però la gent de a peu no conta res de l’experiència viscuda, de la malaltia, del confinament. S’han oblidat fins i tot els aplaudiments als balcons. Ningú no vol parlar ni per a bé ni per a mal. No és l’oblit, és el silenci. Al principi del confinament moltes persones desconnectaren de la informació i es dedicaren a fer coques i comprar paper higiènic, una mena de resposta a la negació i la ira. S’aparcava l’abstracció intel·lectual i triomfava l’escatologia en un sentit ampli com a resposta al desconcert completament humana, que també estava bé. Ara no volem parlar de la experiència del pànic ni del seu futur. Tot és tan bèstia que hem emmudit davant d’un nou paradigma. Com diuen els versos de Salvador Espriu, “en un estany buit,/manen el silenci/ i la solitud”. Però del silenci pot brollar el so, com canten Simon and Garfunkel.