La nostra vida ja és un poc la de Robbie, R2D2, inclús la de Marvin, l’androide paranoide, i la de Terminator, Tot passa per diversos ordinadors, telèfons mòbils, tauletes i similars. La pandèmia ha posat de manifest la nostra dependència total de la digitalització fins a mantenir l’activitat econòmica i les comunicacions interpersonals durant el confinament i el distanciament social. Tot ho fem ja a les xarxes, des de les relacions amb les administracions públiques o teletreballar fins la compra de queviures, les gestions financeres amb el banc, mantenir webiners, reunir-nos amb la família en una videoconferència, tindre accés a les opcions d’entreteniment que ens lliuren de l’avorriment, inclús l’onanisme digital que comporta el cibersexe. També utilitzem les xarxes per a manifestar la nostra frustració i el nostre descontent, com jo mateix estic fent amb aquest apunt de whatsapp que tu estàs llegint ara. La digitalització s’han fet tan indispensable que  les grans empreses privades de la tecnologia s’han convertit en autèntics Hal, com a 2001, una odissea de l’espai, que és quasi dir que són com Déu i ostenten un poder omnimode al món, convertint els governs en els seus serfs.  A més, tenen les nostres dades i poden modificar les nostres conductes quan els done la real gana. Silicon Valley ja era el puto amo del món, però la pandèmia només ens ho ha recordat.

¿Som conscients de la nostra servitud digital? Dins de poc, tres quartes parts de la població mundial sobreviuran amb una renda bàsica universal, sense perspectives econòmiques de futur, però estaran connectades a la xarxa, perfectament controlades i  sense protestar. És el que té ser serf de Google i d’Apple. En fi, uns versos Ben Clark per completar el tema: “porque las matemáticas sugieren,/ porque la poesia certifica/ y sobre todo porque la noche es densa y negra/ y las alternantivas dan demasiado miedo”. De moment, encara no s’albira el caos postindustrial de Mad Max, però com cantava Tina Turner cantant We don’t need another hero. O si.